El ginkgo biloba apareix durant l’era Juràssica, fa uns dos-cents milions d’anys, i romana inalterat fins a l’actualitat. Originari de Xina i Japó, “ginkgo” significa “arbre sense fulles a l’hivern”, i “biloba”, que cada fulla, amb forma de ventall, te dos lòbuls, encara que no molt pronunciats.

 

A Xina hi ha quasi dos centenars de ginkgos que sobrepassen els cinc-cents anys d’edat. El més famós va ser plantat en torn l’any 143 per Zhang Daoling, el mestre del Cel, al mont Quiingcheng, vora la cova on va viure com ermitans, que amb el temps es va convertir en centre de pelegrinatge.

 

El ginkgo biloba va estar a punt de desaparèixer al quedar completament destruït el seu medi natural, gracies als monjos budistes es va salvar, ja que el van adoptar com a arbre sagrat i el planten als seus monestirs des de el segle XVIII. El sobrenom de “arbre del quaranta escuts” li ve degut al seu alt preu en aquell segle.

 

En algunes obres antigues s’ha comparat la relació entre l’arbre femení i el masculí, que han de plantar-se junts per que fructifiquin, com la relació entre el jin i el jang, la unió dels contraris, símbol d’esperança, amor i símbol de immortalitat degut a la seva llarga vida.

 

El ginkgo es planta en temples, santuaris i jardins. Els mes vells so adorats com deus a Japó. Per reconèixer el seu caràcter sagrat es col·loca al seu voltant una shimenawa, una corda feta del tall de l’arròs, que el guarda dels mals esperits.

 

Es creu que el ginkgo esta lliure del foc i protegeix de ell als que estan a prop de ell.