Des de sempre el Déu Nguenechén va fer créixer el pehuén o araucària en grans boscos de la Patagònia, però al principi les tribus que habitaven aquelles terres no menjaven els pinyons perquè creien que eren verinosos.

 

El pehuén era considerat com a arbre sagrat i el veneraven resant a la seva ombra, oferint-li regals: carn, sang, fum, i fins i tot conversaven amb ell i li confessaven les seves males accions i els seus secrets. Els fruits els deixaven a les branques sense utilitzar-los. Uns anys, en tota la comarca va haver-hi una gran escassetat d'aliments i passaven molta gana, i la majoria de vilatans es morien. Davant aquesta situació els joves van marxar lluny a la recerca de comestibles: bulbs, herbes, fruits, arrels i carn d'animals silvestres. Però tots tornaven amb les mans buides. Semblava que Déu no escoltava les pregàries del seu poble i la gent se seguia morint de gana.

 

Però Nguenechén no els va abandonar, i va succeir el següent...

Un dia, quan un dels joves tornava descoratjat per no haver trobat res per a menjar, es va topar amb un ancià de llarga barba blanca a l'ombra d'un pehuén. Llavors l'ancià li va preguntar: - Què cerques, fill?

- Algun aliment per als meus germans de la tribu que es moren de gana. Per desgràcia no he trobat res. -li va respondre.

Llavors aixecà els ulls i va mirar l'arbre sagrat i preguntà: - I tants pinyons que veus en els pehuenes no són comestibles?

- Els fruits de l'arbre sagrat són verinosos, avi -va contestar el jove.

- Fill, d'ara endavant els rebreu d'aliment com un do de Nguenechén. Bulliu-los perquè s'estovin, o torreu-los al foc i tindreu un plat deliciós. Feu-ne un bon ús, guardeu-los en llocs subterranis i tindreu menjar tot l'hivern.

 

Dit això va desaparèixer l'ancià. El jove seguint el seu consell, va recollir gran quantitat de pinyons i els va portar al cap de la tribu, tot explicant-li el que havia succeït. De seguida van reunir a tots i el cap va explicar l'esdevingut parlant-los així:- Nguenechén ha baixat a la terra per salvar-nos. Seguirem els seus consells i ens alimentarem amb el fruit de l'arbre sagrat, que només a ell pertany. De seguida van menjar en abundància pinyons bullits o torrats, fent una gran festa. Des de llavors va desaparèixer l'escassetat i tots els anys collien grans quantitats de pinyons que guardaven sota terra i es mantenien frescs durant molt temps. Van aprendre també a fabricar amb els pinyons el chahuí, beguda fermentada. Cada dia, a l'alba, amb un pinyó a la mà o una rameta de pehuén, resen mirant al sol:

 

"A tu et devem la nostra vida, i et preguem a tu, el gran, a tu el nostre pare, que no deixis morir als pehuenes. Han de propagar-se com es propaguen els nostres descendents, la vida dels quals et pertany, com et pertanyen els arbres sagrats".