El grèvol era un arbre especialment sagrat pels druides, que consideraven les seves fulles, sempre verdes i lluents, com un símbol d'immortalitat i aconsellaven ficar fulles i branques d'aquest arbre en casa a l'hivern per donar refugi a fades i follets, però, sempre amb la condició que el primer dia de febrer, abans de la festa celta de Imboloc, es retiressin, ja que podien succeir desgracies. Posteriorment el cristianisme va adaptar aquest costum al dia de Reis per Nadal.

 

Els druides també van veure en la brillantor de les fulles del grèvol una manera de combatre la tristesa que provocaven les llargues nits d'hivern i un motiu més de celebració. L'arbre, considerat protector de les influències malignes, havia de plantar-se a prop de les cases per donar ànims en hivern com a mostra de la immortalitat, de la resistència davant el temps i les estacions, immune a la mort que el rodeja per totes parts en boscos humits i de fulles caduques.

 

Els romans l'associaven al déu Saturn, celebrant unes festes que duraven cinc dies, entre el solstici d'hivern i el 25 de desembre, dia del renaixement del sol. L'església cristiana va ser conscient de la importància d'aquesta festivitat i llavors va passar a celebrar el Nadal en la mateixa data, associant-la al naixement de Crist.

 

En alguns indrets, la llegenda cristiana diu que el grèvol creixia sota els peus de Crist a mesura que caminava, com un símbol de passió i patiment del fill de Déu al que deien "l'espina de crist".