Una llegenda grega parla d'un cérvol de banyes daurades i gran bellesa, al que les nimfes cuidaven i consideraven sagrat. El cérvol caminava sempre tranquil·lament pels camps de Cartea, i sense cap por, es deixava acariciar per qualsevol humà que hi passava. Però sens cap dubte, va congeniar més bé amb un jove anomenat Kyparissos, un amant del deu Apol·lo, el qual el portava sempre pels camps més verds, on podia gaudir de les millors herbes, i a les fonts més netes, on podia beure la millor aigua.

 

Un dia però, el cérvol es va tombar a descansar després d'un bon àpat, mentre que Kyparissos va sortir de caça amb Apol·lo i per accident, Kyparissos va matar al cérvol sagrat que tant estimava. El jove Kyparissos plorava desconsoladament, desitjant estar-hi en el seu lloc, i pregant als deus que el deixessin estar de dol tot el temps. I va ser així, esgotades totes les seves llàgrimes, com les mans del jove van començar a tornar-se arrels, com els seus cabells es van tornar de color verd, trenar i endurir, adquirint una alçada des de la qual es podien mirar les estrelles.

 

El deu Apol·lo, trist per la transformació del seu amant, va dir: "Dol seràs des d'aquest instant per a la gent, i consol seràs dels dolguts".Amb aquesta història, els grecs, com altres cultures d'Europa, van donar-li al xiprer la connotació de la mort, motiu pel qual és molt habitual trobar xiprers als cementiris.

 

Però a banda de la mort, també s'ha relacionat amb la saviesa, plantant-se a escoles i jardins de biblioteques, o amb la unió entre el cel i la terra. Sigui com sigui, la història del xiprer és tan apassionant com ambigua, representant conceptes oposats, com la vida i la mort.